El Congrés d’Habitatge que volem
El moviment per l’habitatge català es troba en ple procés de preparació d’un segon Congrés, però està costant avançar en un ambient marcat per la desconfiança i la confrontació. Mentrestant, els preus dels lloguers no paren de pujar, la sagnia dels desnonaments continua i els casos repressius s’acumulen. Continuar malbaratant temps i energies és un luxe que no ens podem permetre. En aquest breu escrit, des del Sindicat de Barri del Poble sec posem 4 principis sobre la taula que pensem que haurien de guiar aquest procés de rearmament estratègic i organitzatiu. Esperem que això contribueixi a aclarir posicions i faciliti prendre decisions col·lectives des del respecte i el reconeixement mutu.
1. Autonomia: construïm un espai propi i independent, no subordinat a cap partit o organització externa.
Les sindicalistes en l’àmbit de l’habitatge hem de poder conformar-nos com a subjecte col·lectiu a partir de les nostres experiències i lluites compartides. Volem tenir veu i agenda pròpia perquè ningú parli ni decideixi per nosaltres. Només sobre la base d’un poder sindical autònom podrem relacionar-nos en condicions d’igualtat amb altres organitzacions i moviments afins. En particular, rebutgem un sindicalisme supeditat a avantguardes autoproclamades.
2. Democràcia interna: les militants decidim sobre les estratègies i tàctiques del moviment mitjançant mecanismes i canals formalitzats i transparents.
Necessitem dotar-nos d’espais i processos de treball i de presa de decisió que siguin proporcionals i representatius, geogràficament i per militància, dels diferents nodes del moviment. Aquestes estructures han de rendir comptes i poder ser fiscalitzades per part de la militància mitjançant protocols i mecanismes preestablerts. En la informalitat, opera un poder que escapa del control democràtic.
3. Confederalisme: els col·lectius ens associem lliurement en els termes que acordem mútuament.
Volem avançar en un procés d’agregació organitzativa des de baix, en què les bases continuem sent les protagonistes. Centralitzem les eines, recursos i decisions que considerem que ens permeten guanyar en efectivitat i força col·lectiva. Construïm unes estructures organitzatives que abastin tot el país, però que mantinguin la seva força de gravetat arran de carrer.
4. Sindicalisme revolucionari: lluitem per millorar les nostres condicions de vida immediates, però també per acabar amb el capitalisme patriarcal i racista.
El sindicalisme és una eina d’autodefensa col·lectiva enfront de les opressions i explotacions que patim i que tenen unes causes estructurals. Per afrontar els nostres problemes d’arrel, hem de contribuir a la conformació d’una força revolucionària capaç de canviar l’estat actual de les coses. Empenyem en aquesta direcció des de la lluita per l’habitatge.
Creiem que aquests 4 principis ens poden guiar cap a una unitat estratègica i política de la mà de la unitat d’acció i les estructures compartides. Difícilment podrem acordar uns objectius clars i realitzables si no anem construint progressivament les estructures de suport mutu que permeten multiplicar les nostres forces locals. Ens cal generar confiança, un hàbit de treball conjunt, una camaraderia a través de la feina del dia a dia, dels acords, de compartir eines i recursos. Recordem que només ens tenim a nosaltres.